La política el poder i l Estat 1

La política, el poder i l’Estat 1

Què és la política? La política és l´acció encaminada a la conquesta, conservació i exercici del poder. En totes les relacions socials hi ha algun element de política. En una empresa, en una escola, en la família i, en general, en cada nucli social existeix un ordre articulat per l´exercici i l´acceptació del poder. 2

Què és la política? S´exerceix el poder quan un individu o un grup aconsegueix allò que vol, malgrat l´oposició d´altres (Max Weber). coerció Les bases del poder autoritat 3

Què és la política? El poder polític s´exerceix a través d´un Estat. El poder de l’Estat pot exercir-se de dues maneres: Coerció: ús de la força 4 Autoritat: basada en l´acord o el consens

Què és la política? legitimitat Possibilitat d´imposar la pròpia voluntat Requereix una acceptació o legitimació per part de qui obeeix Els membres del grup tenen la creença o convicció que aquell qui mana està autoritzat a fer-ho i que ells tenen el deure d´obeir-lo 5 autoritat poder

Què és la política? “Precisamente en tanto que negación de la libertad, el poder la presupone: no sería concebible si los "sujetos" sobre los que se ejerce no fueran originaria y potencialmente libres. Dicho llanamente: un poder ejercido sobre individuos no libres por naturaleza no sería propiamente un poder, desde el momento que vendría a faltarle la prerrogativa fundamental de la relación. Y un poder sin relación ya no sería un podersobre, sino simplemente un poder-de, mero poder de disponer de los objetos. Por esa decisiva razón el poder necesita el sometimiento voluntario de los sujetos, la renuncia a actuar libremente que llevan a cabo unos individuos potencialmente activos. ” Giacomo Marramao, "Ordo Passionis", Claves de razón práctica, nº 193, Junio 2009 6

Què és la política? Activitats: 1 - Quina és la paradoxa del poder, segons el filòsof italià Giacomo Marramao? 2 - Quina és la condició que necessita el poder ser considerat estrictament poder? 7 Giacomo Marramao

Què és la política? És un fet extraordinari i, tanmateix, tan comú -i per aquesta raó cal lamentar-se més i sorprendre´s menys- és veure un milió de milions d´homes servir miserablement, tenint el coll sota el jou, constrets per una força molt gran, sinó que en certa manera (semblen) encantats i tenir el cor-robat pel sol nom d´UN, del qual no han de respectar el poder, ja que està sol, ni estimar les qualitats, ja que és, en la seva opinió, inhumà i salvatge. (. . . ) Però, ¡Déu meu! ¿Què pot ser? ¿Com direm que es diu? ¿Quina desgràcia és, o quin vici, o més aviat, quin desgraciat vici és aquest de veure a un nombre infinit no obeir sinó servir; no ser governants sinó tiranitzats, no tenint bens, parents, ni fills, ni la vida mateixa que sigui d´ells? Etienne de La Boëtie, Discurso de la servidumbre voluntaria o el Contra uno, Tecnos, Madrid 1986 8 Etienne de La Boëtie (1463 -1530)

Què és la política? Acabeu de llegir el text de La Boëtie Activitats: 1 - Quin és el fet humà que a La Boëtie li sembla més extraordinari? Per què? 2 - Quina semblança podem establir entre el plantejament de La Boëtie i el de Marramao? 3 - Estàs d´acord amb la teoria de la servitud voluntària? Per què? 9

TEXTOS I ACTIVITATS A l´inici d´un llibre anomenat La política, d´Aristòtil, un filòsof grec del segle III a. C, podem llegir que l´ésser humà és un animal polític (zoon politikón). No es tracta de la política en sentit de la diferència entre dreta i esquerra. Es tracta de política en sentit que l´ésser humà és un animal que, per naturalesa, viu en societat perquè posseeix el llenguatge per discutir sobre el que és just i el que és injust. Jean-Luc Nancy, Justo imposible, Editorial Proteus, Cànoves i Samalús 2010 10 Aristòtil

“Al voltant del 530 a. C el tirà Pisístrat advertí als seus conciutadans atenesos: "Vosaltres ocupeu-vos del vostre idia (els assumptes particulars de cadascú) que jo ja m´ocuparé dels koinà (allò que és comú, el que és de tots)". D´aquesta manera, el tirà reduïa els altres a la condició d´idiótai ja que ell es feia amo del koinon. En aquell moment nasqué l´ús del terme idiota com a persona que només s´ocupa dels seus negocis privats, dels seus gaudis i felicitat particular, una persona que no intervé en l´àmbit públic ni s´ocupa d´allò comú, de la polis, de la seva conservació i engrandiment. És aquest tipus d´ésser humà que quasi cent anys després Pericles qualificarà complementàriament com a inútil: "som els atenesos els únics que a qui no participa dels assumptes públics el considerem, no tant com un despreocupat, sinó com un inútil" (Tucídides, Història de la guerra del Peloponès). ” J. M. Ruiz Soroa, ¿Pero de verdad somos idiotas? , Claves de razón práctica, Diciembre 2009, nº 198 11 Pericles

Què és la política? La política neix en el moment en què la polis segrega un espai independent dels capricis dels déus i de l´organicitat del món agrari per parlar i afrontar els problemes col·lectius. La paraula és constitutiva de l´espai polític perquè, com deia Montaigne, "no som homes i no ens tenim els uns amb els altres més que per la paraula". El reconeixement de la paraula és el que marca el pas d´esclau a ciutadà. Ciutat, política i filosofia apareixen juntes i són indissociables. La ciutat representa el pas del mite a les lleis dissociatives del logos necessàries per fer possible la filosofia (raó) i la política (pluralisme). (. . . ) En la polis -entesa com a "isonomia" i no com a democràcia (Hannah Arendt)- els homes, desiguals per naturalesa, reben la condició d´iguals pel fet de la ciutadania. La política com a territori de la igualtat on actuen els ciutadans reconeguts per l´Estat. La negació de l´autonomia a l´espai polític és la negació de la política, el segrest de la paraula a través de la qual el subjecte expressa la seva sobirania. Josep Ramoneda, Después de la pasión política, Círculo de Lectores, Barna 1999 12 Josep Ramoneda

Què és la política? L´àgora d´una ciutat grega 13 Activitats: 1 - Per què, segons Aristòtil, l´ésser humà és un animal polític? 2 - Com anomenaven els grecs a qui no es preocupava dels assumptes polítics? 2 - Segons el tercer text, de quin concepte d´origen grec deriva la paraula “política”? 3 - Què és la “prepolítica”? 4 - Com es pot reconèixer que en un grup es practica la “política”? 5 - Estrictament, quan el poder és coercitiu es pot parlar de “poder polític”? Per què?

L´Estat No s´ha de confondre govern amb Estat. L´Estat és una forma en què es manifesta el poder polític. L´Estat abasta totes les institucions i organitzacions especialitzades en les quals es concentra el poder en un territori determinat. Formen part de l´Estat el govern, l´administració pública (funcionariat), els parlaments, els tribunals, la policia i l´exèrcit. 14

L´Estat Segons RAE Segons EC 5. m. Conjunto de los órganos de gobierno de un país soberano. 6. m. En el régimen federal, porción de territorio cuyos habitantes se rigen por leyes propias, aunque estén sometidos en ciertos asuntos a las decisiones de un gobierno común. Formació social històrica, organitzada com a unitat política amb característiques pròpies. Wikipèdia: 15 El Estado es un concepto político que se refiere a una forma de organización social y política soberana y coercitiva, formada por un conjunto de instituciones involuntarias, que tiene el poder de regular la vida nacional en un territorio determinado. Usualmente, suele adherirse a la definición del Estado, el reconocimiento por parte de la Comunidad internacional.

L´Estat 16 En el passat, les més diverses associacions, començant per l´associació familiar, utilitzaven la violència com un mitjà completament normal. Avui, en canvi, haurem de dir que l´Estat és la comunitat humana que, dins d´un determinat territori (el “territori” és l´element distintiu), reclama (amb èxit) per a ell el monopoli de la violència física legítima. Max Weber, La política como vocación. El político y el científico

L´Estat Activitats: En quin sentit s´evidencia que l´Estat és l´única comunitat humana, avui en dia, que disposa el monopoli de la violència? 17

Democràcia i totalitarisme. . . l´única finalitat per la qual el poder pot, amb dret, ser exercit sobre un membre d´una comunitat civilitzada contra la seva voluntat, és evitar que perjudiqui els altres. Ningú no pot ser obligat a realitzar o no realitzar determinats actes, perquè això fora millor per a ell, perquè li faria feliç, perquè en opinió dels altres, fer-ho seria més encertat o més just. (. . . ) L´única part de la seva conducta de la qual ell és responsable davant la societat és la que es refereix als altres. En la part que li concerneix a ell, la seva independència és, de dret, absoluta sobre si mateix, sobre el seu propi cos i esperit, l´individu és sobirà. John Stuart Mill, Sobre la libertad, Introducción, Alianza Editorial, Madrid 1984, pàgs 65 --66 18 John Stuart Mill (1806 -1873)

Democràcia i totalitarisme Protegir la llibertat individual de la intromissió dels altres Funcions de l’Estat liberal Respectar les llibertats individuals quan no perjudiquen als altres Intervenir quan la llibertat d´alguns perjudiquen les llibertats dels altres 19

Democràcia i totalitarisme Només mereix respecte la ideologia dominant de l´Estat totalitari No respecta la llibertat individual Intervé sempre que se senti amenaçat per qualsevol llibertat individual 20

Democràcia i totalitarisme «Los movimientos totalitarios son organizaciones de masas de individuos atomizados y aislados. En comparación con otros partidos y movimientos, su característica externa más manifiesta es la exigencia de una lealtad total, sin restricción, incondicional e inalterable del miembro individual. Esta exigencia es formulada por los dirigentes de los movimientos totalitarios incluso antes de la llegada al poder. » Hannah Arendt Los orígenes del totalitarismo, capítulo X, Madrid, Taurus, 1999 21

Democràcia i totalitarisme 22

Democràcia i totalitarisme El poder posseeix la seva pròpia inèrcia: tendeix a ser total. Precisament, la democràcia (. . . ) es nodreix de la desconfiança enfront del poder. La seva essència és l´equilibri i el contrapès del poder. Fernando Morán, Lenguaje y poder, El País, 26/11/1987 23 Fernando Morán

Democràcia i totalitarisme Les veritats i els valors absoluts, únics, indiscutibles i indiscutits no sorgeixen de la raó, sinó del poder. Quan més jerarquitzat, concentrat i despòtic és el poder, més absoluts, únics i indiscutibles són els valors i les veritats. (. . . ) No és fàcil viure sense veritats absolutes, sense valors inequívocs. És tan còmode no estar emancipat. . . Deia el vell Kant. La democràcia és la renúncia a les certeses absolutes, o si més no a la seva imposició obligada. És tan incòmoda la democràcia! Pep Subirós, Elogio de la confusión, El País, 9/03/1986 24 Pep Subirós

Democràcia i totalitarisme Josep María Ruíz Simón 25 Des dels seus orígens les democràcies han pres la immoralitat dels homes públics com el seu principal pressupòsit. Una democràcia no està malalta perquè hi hagi polítics corruptes, sinó quan manca d´instruments ràpids i eficaços per combatre´ls. Josep María Ruíz Simón, Una crisis venerable, La Vanguardia, 2/02/1993

Democràcia i totalitarisme Los viejos partidos políticos, que originalmente nacieron como partidos de clase, han perdido todo su carácter representativo (. . . ), hoy los grandes partidos se han autonomizado de sus bases sociales y ya sólo representan los intereses instrumentales de sus militantes profesionales. Esta desnaturalización de los partidos, que ya no representan a nadie más que a símismos, es la causante de todos estos efectos de corrupción, descrédito y judialización de la política que vemos por doquier. Como ya no representan a nadie, no pueden autofinanciarse, por lo que pasan a depender de las subvenciones públicas que se autoconceden expropiándolas al contribuyente. Y como no tienen bastante, precisan recurrir además a la venta de favores políticos, ofertando privilegios exclusivos cuando administran algún poder. Enrique Gil Calvo, Partidos, El País, 30/10/1995 26 Enrique Gil Calvo

Democràcia i totalitarisme Antonio Escohotado 27 … no deberíamos responsabilizar a los gobiernos de algo que tiene buena parte su origen en los gobernados. Cuando el control del Estado se convierte en el Estado del control no es sin el apoyo de algo tan misterioso, oscuro e innegable como el desprecio de la mayoría de los ciudadanos por su autonomía y su sentido crítico, según parece enajenados a cambio de electrodomésticos, coche y piso. Antonio Escohotado, La ciudad ardiente, El Globo, 13/11/1987

Autoritat política Per què hi ha d’haver algú que mani? Per què hi ha d’haver algú que tingui autoritat per a dir-me què haig de fer? Sens dubte, aquesta és la primera qüestió que ha d’abordar la filosofia política. El problema de l’autoritat constitueix un problema diferent del problema del poder –un altre concepte clau en política. Podríem expressar la diferència entre poder i autoritat política de la manera següent: tenir poder és tenir la capacitat o la facultat per a modificar estats de coses dels humans; en canvi, tenir autoritat política és tenir una certa legitimitat en l’ús del poder polític. La qüestió de l’autoritat política és una qüestió eminentment normativa en el sentit que demana alguna cosa més que una explicació de com són les coses, és a dir, que algú ostenti el poder: en demana la justificació. 28

Tipus d´autoritat Autoritat tradicional El sociòleg Max Weber distingeix tres tipus d´autoritat Max Weber (1864 -1920) 29 Autoritat carismàtica Autoritat legalracional

Tipus d´autoritat Autoritat tradicional 30 1. Justifica el poder pel costum i pels precedents històrics, com en el cas d´una monarquia hereditària. 2. En algunes societats, l´autoritat tradicional es considerava sagrada i els caps polítics eren també caps religiosos. 3. En l´època contemporània es donen casos mixtos d´autoritat tradicional i autoritat legalracional en els països amb monarquies constitucionals.

Tipus d´autoritat Autoritat carismàtica Ghandi Fidel Castro 31 Napoleó 1. Prové de la personalitat suposadament excepcional que atorga a un líder la capacitat per influir i merèixer el poder. 2. Aquest lideratge té un important component emocional i pot donar pas a un poder il·limitat que se situï per damunt de crítiques, de tradicions i de lleis.

Tipus d´autoritat Autoritat legal-racional 32 1. Resulta de l´acceptació majoritària d´un ordenament legal que estableix els mitjans adequats (lleis, procediments, normes i decisions raonables) per aconseguir les finalitats igualment acceptables (el benestar col·lectiu, la pau social, la satisfacció general. . . ) 2. L´ordenament jurídic delimita i defineix l´ús legítim del poder. 3. Gaudeixen d´aquest tipus d´autoritat aquells països que basen el seu règim en una constitució política. 4. El que coneixem per democràcia és l´expressió més completa d´aquest tipus d´autoritat.

Nació Nació “natio”: “origen, néixer”, i es refereix a la gent, les persones. Durant tota l’edat mitjana i moderna el terme nació era molt clar, i dins els territoris d’una monarquia –Estat– convivien multitud de nacions: de jueus, de musulmans. . Si bé la majoria de nacions s’identifiquen amb un territori, aquest no necessàriament ha d’existir. La nació no té fronteres excloents, sinó zones de transició o de contacte entre nacions. La Franja, zona entre Catalunya i Aragó, o els dos vessants dels Pirineus – avui territori espanyol i francès – són uns de tants exemples de zones de transició entre llengües i cultures. 33

Nació Avui encara queden reminiscències d’aquell antic concepte de nació als estats desenvolupats: els gitanos d’arreu del món, o els jueus – Israel és una creació del segle XX -. I podríem parlar també dels indis d’Amèrica i d’infinitud de pobles d’Àsia i Àfrica, com a exemples de nacions sense un territori definit. Quan una determinada cultura o poble es pot definir com a nació? Evidentment, quan té una entitat cultural i lingüística. Però no podem oblidar que la nació és una creació històrica, i depèn de la voluntat de la gent d’identificar-se amb aquest cultura. En definitiva, el sentiment, la voluntat d’ésser nació és un factor determinant de la seva existència. 34

País és una paraula més genèrica. El concepte de país és una creació de la ciència geogràfica. Assimilable al concepte ampli de paisatge, des de la geografia regional, sobretot d’origen francès, es defineix país com el conjunt d’espais geogràfics que tenen una determinada entitats. El terme "país" prové del llatí pagus a través del francès pays. Designava una subdivisió territorial de la civitas com a demarcació rural (és la mateixa etimologia que "pagès"). A l'edat mitjana un pagus indicava una comarca com a subdivisió d'un comtat. Es pot aplicar així el concepte país a moltes categories: Espanya seria un país com també ho serien per exemple el país Basc, Còrsega, les Illes Balears, els Països Catalans, o els països de l’àrea mediterrània (no identificables exactament amb els estats de l’àrea mediterrània). De la mateixa manera, es pot parlar de països rics i pobres (de manera genèrica, però millor parlar d’Estats quan assenyalem aquests territoris al mapa), països desèrtics, països tropicals, etc. 35

PREGUNTES Evalúe filosóficamente la relación entre el poder y el Estado. “El objeto del Estado es siempre el mismo: limitar al individuo, domarlo, subordinarlo, subyugarlo. ” ¿Está justificado este juicio del Estado? ¿Qué tipo de autoridad debe tener el Estado sobre los individuos? ¿Es legitimo el uso de la violencia por parte del Estado? 36