FALLING WATER HOUSE Frank Lloyd Wright Arquitectura segle

FALLING WATER HOUSE Frank Lloyd Wright Arquitectura segle XX

1. - Classificació • Nom: Casa Kaufmann (Casa de la Cascada. Falling Water House) • Arquitecte: Frank Lloyd Wright • Cronologia: 1935 -1937. • País: EUA • Estil: Organicisme

2. - Descripció de l’obra a. - Elements tècnics i estructurals: materials: formigó, pedra natural, fusta, vidre, alumini. suport: La casa està edificada, en part, sobre les grans roques del terreny. És el cas, per exemple, de la gran sala d'estar (A) de la planta inferior. L'arquitecte complementa aquesta funció de suport de les roques amb murs verticals de pedra i columnes de formigó. La xemeneia de pedra rústica (B) que sorgeix de la roca natural, a la manera d'una torre, es considera l'eix vertical de l'edifici. Tots els espais de la casa s'articulen prenent-la com a punt de referència.

Coberta: Plana. Sobre els elements de suport es recolzen els plans horitzontals que presideixen la construcció i que es troben disposats en forma esglaonada, fet que permet salvar els desnivells del terreny i adaptar-s'hi perfectament. b. - Elements decoratius Ho hi ha elements decoratius superflus. Los colores de la casa combinan perfectamente con las tonalidades distintas del bosque (verdes, beige, ocres, rosados…) a lo largo de las estaciones del año, lo cual intensifica la idea de esta casa como un elemento más del bosque, con el cual se relaciona íntimamente.

c. - Espais interiors: La disposició interior de les plantes és totalment lliure i cadascuna d'elles s'adapta a les necessitats concretes de cada zona. L'espai interior respon a la concepció centrífuga que Wright té de l'arquitectura: els espais es generen de dins cap a fora. En aquest sentit, la continuïtat dels espais interior i exterior hi és clarament resolta ja que la casa no constitueix mai una "caixa tancada" a la manera racionalista (Ex. Pavelló Alemany o Ville Savoie). Tots els angles es dissolen en vidres i eviten, d'aquesta manera, la sensació de recinte tancat que produeix un diedre d'obra opaca. La intercomunicació dels espais intern i extern queda així garantida. En aquesta casa, la vista es perd de l'interior a l'exterior sense solució de continuïtat.

d. - Espais exteriors: Exteriorment la casa consta de tres plantes esglaonades, la primera de les quals s'assenta directament sobre la roca natural i forma la base de la xemeneia de la sala d'estar. Aquest primer pla es perllonga per davant formant una gran terrassa (D) penjada sobre la cascada, de manera que la caiguda d'aigua sembla que surti de la mateixa casa. De la planta superior en sobresurt una altra terrassa (C), l'eix de la qual forma un angle de 90º amb la de sota i en sobresurt parcialment. D'aquesta manera serveix de sostre i de refugi de la inferior, però com que no la cobreix del tot no impedeix que el sol hi toqui permanentment en una de les parts. També de la planta superior en surt un pont que uneix aquest nivell amb la casa de convidats. Els murs són de formigó armat, aplacats de pedra natural i arrebossats, i es combinen amb grans finestrals fets amb fusteria d'alumini.

e. - Relació amb l’entorn. Esta casa se encuentra casi “camuflada” por el entorno que la rodea. No sólo por sus materiales, sino por su composición. En medio de unos bosques americanos, con sus altos árboles, encontramos un elemento (la casa) en el cual predomina la horizontalidad. Esto sin embargo no provoca un fuerte contraste, debido a que se encuentra en la cascada, y tanto ésta como el recorrido del río se desarrollan en una sucesión de planos horizontales de la misma piedra con la que está realizada la casa. La relación de la Casa de la Cascada con el paisaje es tan estrecha, que incluso podemos encontrar dentro de la casa rocas que pertenecían al terreno inicial y que se han mantenido intactas, como sucede en el espacio de la chimenea. Asimismo, el suelo de toda la planta baja está trabajado con la misma piedra que se encontraba en ese lugar.

3. - Funció • La casa va ser encarregada a Wright el 1935 per Edgar Kaufmann, director d'uns grans magatzems. Va ser concebuda, doncs, per a ús particular, fet que en determinà el seu caràcter pràctic. • Malgrat això, va ser un prodigi d'aventura tècnica. Wright aprofità al màxim les innovacions que permetien els nous materials. En el moment de retirar les bastides de fusta de la gran terrassa va haver-hi protestes per part dels sindicats obrers i es va haver de recórrer a una comissió tècnica perquè verifiqués l'obra i autoritzés de retirar-les. També van haver-hi dubtes quan es va construir el pont que uneix el pis superior amb la casa de convidats. • Els postulats arquitectònics de Wright no assoliren la difusió que s'esperava, en part pel caràcter rebel de l'arquitecte. • Va ser criticat pels arquitectes racionalistes europeus, tals com Walter Gropius i Mies Van der Rohe, encara que aquests adaptaren algun dels aspectes del programa de Wright.

4. - Simbolisme Els materials utilitzats, la concepció de l'espai, la implicació directa amb la natura, la integració de l'aigua, les roques i els arbres, són símbols d'una manera molt concreta d'entendre l'arquitectura: oberta integrada en l'entorn, de caràcter pràctic i amb la vocació de constituir un refugi per a la persona.

5. - Antecedents i influències posteriors Antecedents: * Deixeble de Sullivan i admirador de l’Escola de Chicago: però Wright no es troba còmode amb el racionalisme fred, que considera mancat de sensibilitat, i proposa una arquitectura en què l’home no és només el punt de partida per organitzar un sistema de proporcions modulars sinó també el punt de partida d’una concepció orgànica de l’edifici que ha de traslluir la seva personalitat. * Arquitectura japonesa: recerca d’espais interns que enllacen amb els externs i s’hi continuen.

Influències posteriors: Wright va crear un programa constructiu propi. Aquest programa teòric, malgrat els seus encerts, no assolí la difusió que prometia , a causa, en bona part, del caràcter rebel de l’arquitecte. En conjunt, més que influències va tenir oposicions, com les dels racionalistes Walter Gropius i Mies van der Rohe, arquitectes que, malgrat tot, assumiren algun dels postulats de Wright i els aplicaren a les seves obres.

6. - Relacions amb obres similars de l’autor • La Casa de la Cascada (Fallingwater) se encuentra dentro de la etapa Usoniana. Esta casa se relaciona con las Casas de la Pradera de Wright, que según él, debían cumplir una serie de principios, cuya esencia es la siguiente: - Primero: Hacer que todas las estancias se unan como un recinto espacial, impregnado de un sentido de unidad. Este aspecto se encuentra representado al máximo en la zona del estar. - Segundo: Asociar el edificio como conjunto con el terreno mediante la extensión y énfasis de todos los planos paralelos al suelo. Es bastante claro que ésta finalidad es la que lleva a Wright a crear estos aleros y terrazas tan grandiosos. - Tercero: Eliminar la habitación como una caja, que fluyan los elementos unos dentro de otros. En todas las habitaciones de la casa nos encontramos con las zonas mencionadas (guardarropa, chimenea y estudio) y sin embargo todas ellas se encuentran íntimamente relacionadas. - Cuarto: Separar del terreno los malsanos sótanos, que la propia cimentación sea una plataforma baja. Lo cual encontramos en la zonade la pequeña piscina, los apoyos son claramente visibles.

- Quinto: Armonizar todas la aberturas necesarias hacia el interior o el exterior, como cortinas de luz. Por este motivo encontramos en todas las fachadas una franja horizontal de cristal en cada planta, y otra vertical desde la primera a la última planta. - Sexto: Eliminar las combinaciones de diferentes materiales. Las líneas geométricas o rectas son naturales para la maquinaria usada. Esto se refleja en la continuidad que tiene los materiales tanto dentro cono fuera de la casa; y en la geometría del despiece de la piedra o la colocación de carpinterías tan horizontales. - Septimo: La calefacción, la iluminación y la fontanería son partes constitutivas del propio edifico; esta es la idea de una arquitectura orgánica. Este pricipio lleva a Wright a empleaar la fontanería dentro de los muebles para ambientar la casa, y a buscar en todo momento la luz o la sombre an función de la privacidad de una estancia. - Octavo: Incorporar como arquitectura orgánica el mobiliario. En la casa podemos encontrar que todo el mobiliario ha sido diseñado por Wright, apenas unos estantes permiten que el inquilino incorpore algo distino. - Noveno: Eliminar al decorador. La Casa de la Cascada fue concebida por su arquitecto según unos determinador parámetros, y por tanto es éste quien ha de ocuparse de todos los detalles para evitar que se cree un ambiente diferente.

Casa Robie

Museu Guggenheim

7. - Diferències amb altres solucions coetànies Podem establir unes clares diferències amb altres vivendes unifamiliars, més o menys coetànies, com Ville Savoie de Le Corbusier. Ville Savoie (1029 -31) s’inscriu dins el racionalisme arquitectònic. Es caracteritza per estar enmig de la natura però no fa res per integrar-s’hi. El paper que li assigna l’arquitecte és, em certa manera, el de mirador, que dóna la possibilitat de gaudir de la natura sense destorbar-la. En canvi, la casa de la Cascada va ser dissenyada per confondre's amb l'entorn, per mimetitzar-s'hi a través de diferents plans superats amb rampes, esglaons, ponts, etc.

Ville Savoie. Le Corbusier

8. - Context històric i artístic El desenvolupament de l’arquitectura del segle XX segueix les grans línies marcades en la segona meitat de la centúria anterior, però amb algunes notes característiques derivades de l'evolució de les societats del nostre segle, especialment per la importància creixent de les ciutats com a grans aglomeracions humanes amb totes les necessitats que se'n deriven i per la universalització dels fenòmens culturals i també, per tant, dels corrents arquitectònics. Aquests aspectes són: - La industrialització ha accelerat els processos de concentració de la població i ha donat lloc a una disminució constant de la població rural en benefici de la població urbana. Les grans ciutats i conurbacions (tant al món desenvolupat com a l'anomenat Tercer Món) apleguen milions de persones. Això suposa un creixement important de la planificació urbanística i dels serveis públics essencials per fer possible la vida en aquestes concentracions.

- Com a conseqüència d'això, els tipus d'edificis s'han diversificat. Diversos grups d'edificacions prenen importància fonamental a les ciutats contemporànies: a) els edificis destinats a la indústria i els transports: fàbriques, oficines, magatzems, mercats, estacions, ponts, ports, etc; b) els edificis relacionats amb l'educació i la cultura: museus, universitats, escoles, biblioteques; c) edificis amb finalitat recreativa i esportiva: teatres, estadis de futbol, poliesportius, etc. ; d) els equipaments col·lectius i els edificis administratius: hospitals, ministeris, seus d'organismes internacionals, i e) els edificis destinats a habitatges, sens dubte els més nombrosos i els més directament relacionats amb la qualitat de vida de les persones. - Per satisfer aquesta variada demanda arquitectònica, ha estat de gran importància la utilització de materials fabricats industrialment en grans quantitats i a preus assequibles: el formigó, el ferro, l'acer, el vidre, les fibres plàstiques, juntament amb els clàssics (pedra, fusta, maó). I, en el mateix sentit, les noves tècniques de construcció: elements prefabricats i modulars, sistemes de muntatge, càlcul d' estructures, etc.

- Tot el que hem dit fins ara ens porta a la consideració del nou paper que pren la figura de l'arquitecte, molt lluny de la de l'artista especulatiu i molt més a prop del tècnic que necessita dominar coneixements molt variats i treballar en equip amb experts en materials, estructures, etc. A més, l'arquitecte es troba limitat, en l'aspecte creatiu, pel fet d'estar immergit en una estructura econòmica de la qual és un esglaó més, però no el responsable absolut. - Finalment, una altra característica clau de l'arquitectura contemporània és la universalització. Des de 1928 se celebren els Congressos Internacionals d' Arquitectura Moderna (CIAM), que han contribuït a la difusió de les noves tendències, juntament amb el desenvolupament dels mitjans de comunicació. Així és possible trobar plantejaments molt similars a Tòquio, Los Ángeles o Barcelona. A més, les grans obres públiques i les grans operacions urbanístiques es fan mitjançant concursos internacionals quals concorren els grans estudis d'arquitectura de tot el món. Ens trobem, doncs, molt lluny del localisme d'altres èpoques: recordem els treballs del català Ricard Bofill a París o el palau Sant Jordi de Barcelona, obra del japonès Isozaki.